La nostra galeria sempre dedica exposicions als artistes de les avantguardes històriques i l’escola de París i aquest any, després de dedicar una exposició individual a Juan Alcalde, darrer representant de l’escola espanyola de París, tanquem el 1997 amb aquesta col·lectiva dedicada a la avantguarda més internacional.
Entre els artistes espanyols que exposarem hi són Francisco Bores, Apel·les Fenosa, J.Fín o Joaquín Peinado. Dins d’ aquest grup hi han algunes obres especialment destacables, per exemple, de Manuel Angeles Ortiz presentem un bodegó de 1925 corresponent a la seva etapa parisenca prèvia a la guerra civil. Celso Lagar es un pintor poc habitual a la nostra galeria però en aquesta ocasió hem volgut incloure “Le quai a Bilbao”, de 1919, el moment de major esplendor de l’artista. Por últim, una altra de les peces interesants es “Informel”, un llenç de Jacint Salvadó del breu període a finals dels 50 en el que abandona l’abstracció geomètrica para endinsar-se per uns anys en una matèrica pintura informalista.
En l’apartat internacional, mostrarem obres de dos artistes poc coneguts al nostre país: “Nu sur canapé rouge”, un oli del 1917 del cubista danès Henri Jais-Nielsen, i el bodegó del 1926 “Nature morte à la ponme”, de Jean Lurçat, artista francès especialment conegut per els seus revolucionaris tapissos. També hem pogut incloure dos gouaches de Louis Marcoussis, pintor francès d’origen polonès que va evolucionar de l’impressionisme dels seus inicis al cubisme que va caracteritzar els seus anys de consagració artística.
Finalment, el constructivisme també és representat amb dues peces, una construcció de la dècada dels 60 d’Augusto Torres i una de les obres més rellevants de l’exposició, “Reloj”, de Joaquín Torres-García. Datat al 1929, aquest oli sobre tela correspon a l’etapa parisenca del mestre uruguaià i en ella apareixen algunes de les característiques del que posteriorment serà el constructivisme: no només el tema central es el rellotge, un dels seus símbols habituals, sinó que també es podem apreciar els plànols de color que divideixen l’obra i que seran tan habituals posteriorment.
