LE CORBUSIER
Charles-Edouard Jeanneret, conegut com Le Corbusier, neix a La Chaux-de-Fonds (Suissa) el 6 d’octubre de 1887. Cursa estudis de gravat per l’industria del rellotge a l’Escola d’Art de la seva ciutat natal. Un dels seus professors serà el pintor L’Esplattenier, que el dirigeix cap a l’arquitectura.
Entre 1907 i 1911 realitza una sèrie de viatges per Europa, fent estades als estudis dels grans arquitectes moderns. A París treballa com a dissenyador, durant 14 mesos a l’estudi de Auguste Perret, a Viena entra en contacte amb el món de la Secessió vienesa. A Berlín freqüenta l’estudi de Peter Behrens, on coneix a Gropius i a Mies van der Rohe. Viatja per Itàlia, els Balcans, Grècia i Turquia. És un període de formació i de descobertes fonamentals per l’evolució de Le Corbusier.
Durant 1911 i 1916 comença la carrera d’arquitectura a Chaux-de-Fonds i pinta aquarel·les de temàtica intimista o mitològica d’inspiració fauvista i cubista.
Fixa la seva residència a París al 1917, i a l’any següent coneix a Amédée Ozenfant que l’inicia en la pintura, reafirmant la seva vocació pictòrica. Tots dos, com a reacció al cubisme, publiquen el manifest “Après le cubisme” que serà el fonament de la seva pintura purista, basada en el rigor i puresa de les composicions. Desenvolupen la tècnica de “unió de contorns dels objectes”: els objectes estan units per un contorn comú sense deformar-se. Al desembre exposa a la galeria Thomas de París.
Al 1920 funda amb Ozenfant i Paul Dermée la revista “L’Esprit Nouveau”. Firma el seu primer article amb el pseudònim Le Corbusier.
Al 1921 Exposa a la galeria Druet de París, amb Ozenfant. Serà ja una pintura madura, i al 1922 participa al Salon des Indépendants. Es centra en l’arquitectura, obre el seu estudi d’arquitectura amb el seu cosí Pierre Jeanneret.
Entra en contacte amb el col·leccionista de pintura cubista Raul La Roche, pel qual realitzarà la “Villa La Roche”. Al 1923. Exposa de nou amb Ozenfant a la galeria “L’Effort moderne” de Leonce Rosenberg de París.
Al 1925 es trenca l’amistat amb Ozenfant i es tanca la revista “L’esprit noveau” però Le Corbusier continua investigant els principis puristes a la seva pintura.
Passarà de representar els objectes industrials (ampolles, gots...) o els objectes típics cubistes com la guitarra. Cap a 1928, la figura femenina passa a ser habitual: una dona hieràtica i escultural.
Coincideix amb Léger en la recerca de noves metes artístiques a partir de la funció dels colors en l’arquitectura fent-se inevitables les influències de l’un en l’altre, sobretot durant les dècades dels 20 i els 30.
Al 1927 viatja a Madrid i dóna unes conferències a la Residència d’Estudiants. Allà coneixerà a Josep Lluís Sert, que li proposa donar una conferència a Barcelona, fet que li permetrà conèixer l’obra d’Antoni Gaudí.
És membre fundador del CIAM Congrés Internacional d’ Arquitectura Moderna a La Sarraz (Suïssa) del 1928. Finalitza el seu període purista i fa servir el pseudònim Le Corbusier per firmar les seves pintures. Incorpora noves imatges: els “objectes a reacció poètica”: objectes que la natura forma i deforma com pedres erosionades ,arrels, fustes...
De 1931 a 1934, desenvolupa la tècnica de “Unió de contorns”, ara aplicat al tema de la dona, que es converteix definitivament en la temàtica principal de la seva obra, sorgeix la sèrie “Icônes” pintant a la seva dona Yvonne amb les mans juntes. La figura femenina és més dinàmica.
Le Corbusier, des de el seu primer contacte amb l’arquitecte Sert tindrà un vincle especial amb Barcelona: admira l’obra de Gaudí, participa en el Congrès del CIRPAC impartint una conferència sobre urbanisme i, molt especialment, amb el projecte del pla Macià per una zona residencial de Barcelona.
També en la plàstica hi ha una obra que el lliga a la nostra ciutat i que vam presentar a la nostra galeria: “Chute de Barcelona” (la caiguda de Barcelona), del 1939, una al·legoria de la caiguda de la ciutat a la guerra civil de la que va fer diferents versions.
A meitat de la dècada dels 30 realitza els primers collages i dibuixos per a tapisseries. Estudia l’aplicació de tècniques artístiques a l’industria i l’arquitectura.
Al 1930 presenta una exposició retrospectiva de la seva obra plàstica a la Kunsthaus de Zurich.
Durant la 2º Guerra Mundial canvia de residència, es trasllada primer a Vezelay i després a Ozon (Pirineu francès) a on treballarà l’escultura amb l’escultor Joseph Savina que farà en tres dimensions els seus projectes, que titularà Ozon o Ubu.
Investiga en la relació del el traç del dibuix i les zones de color i la utilització del color per plans, que també es reflecteix a la seva obra arquitectònica com és la Unité d’habitation de Marsella.
A finals de la dècada dels 40 treballa en el llibre “Poème de l’angle droit” que el portarà a realitzar un mural al pavelló suïs de la Ciutat Universitària de París.
Pierre Beaudoin l’anima a crear cartrons per a tapissos, que seran teixits a Aubusson. Serà una concepció dels tapissos com “mural dels temps moderns” que ell anomena “muralnomad”: una pintura mural mòbil, que pot canviar d’emplaçament com ho fa l’home modern.
Al 1950 Publica Modulor, el resultat d’una recerca sobre les proporcions, tema recurrent en el seu treball. Serà un any de canvis importants en la seva pintura, concretament en els nous temes que aborda. Inicia la gran sèrie anomenada “Taureaux”. La introducció i desenvolupament d’aquest tema fins a 1963 ens portarà unes pintures poètiques, misterioses i geomètriques, fruit de les influències de l’Índia i el mon mediterrani i la mitologia clàssica.
Un altre tema de maduresa de Le Corbusier és el de la mà. La representació de la mà oberta, marcada pel seu pensament “Plein main j’ai reçu plein main je donne (rebo a mans plenes, dono a mans plenes)”. La mà és el punt de contacte entre l’arquitecte i el món i l’òrgan que li permet a aquest donar i rebre.
Al 1953 farà importants exposicions al Musée d’Art Moderne de París o a la Kunsthalle de Berna a les que seguiran moltes altres arreu del món.
Publicat al 1955, el llibre litogràfic “Le poème de l’angle droit” és una recapitulació de la seva trajectòria i un resum de les seves idees entorn a la creativitat artística i arquitectònica en un llibre de litografies.
Al 1958 Heidi Webber entra en contacte amb Le Corbusier per editar els seus mobles encarregant-se ella de la producció. També l’anima a endinsar-se en el món del gravat i li proposa dissenyar un pavelló d’exposicions per a les seves pròpies obres el “Heidi Webber Museum-Centre Le Corbusier” a Zurich. Va ser l’últim edifici que va dissenyar, en ell s’exposen les seves obres representant una unitat harmònica entre arquitectura, pintura i escultura. Le Corbusier no el podrà veure’l acabat ja que s’inaugurarà el 15 de juliol de 1967, i ell mor al 1965.
