Josep Dalmau
La figura d’en Josep Dalmau
En Josep Dalmau es sense cap mena de dubte, una de les més importants de la història de l’art català. Nascut a Manresa el 1867, va ser, entre 1908 i 1930 el director de les Galeries Dalmau, que revolucionaren el panorama artístic barceloní presentant a la nostra ciutat a artistes com Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí, Joaquín Torres-García, Hans Arp, Piet Mondrian…
Les Galeries Dalmau varen tenir diverses seus: van iniciar el seu camí al carrer del Pi número 10, figurant entre les seves primeres exposicions les de dos referents de l’art català de principis del S.XX, Josep Mompou i Isidre Nonell. El seu primer trasllat, al 1910, va ser al carrer Portaferrissa número 18.
1912 serà un any clau per a aquest nou local: allí s’exposarà per primera vegada l’obra de dos dels artistes claus en la seva trajectòria galeristica, Pablo Picasso i Joaquín Torres-García. Serà també l’inici de la seva aposta per exposicions col·lectives d’art internacional d’avantguarda, com la mostra de pintura polonesa contemporània amb obres de, entre d’altres, Eugène Zak o l’espectacular exposició cubista con obres de Juan Gris, Metzinger, Gleizes, Leger…
Fins al 1923 segueix instal·lat a Portaferrissa, mantenint un nivell expositiu incomparable: Van Dongen, Picabia, Barradas, Charchoune… Una de les seves apostes més transgressores serà la de Joan Miró, l’obra del qual exposarà repetidament i al que va ajudar a aconseguir la seva primera exposició a Paris. Al 1921 Dalmau també presentarà la primera individual de Jacint Salvadó.
Al 1923 es trasllada al Passeig de Gràcia, on seguirà exposant a artistes catalans como Jaume Mercader o Isidre Nonell i organitzant col·lectives com el renovador Saló dels Evolucionistes (amb la presència de Josep Granyer, Josep Mompou o Joan Rebull, entre d’altres). Per suposat, també continuarà amb les seves característiques exposicions col·lectives d’avantguardes que inclouran a artistes como Marie Laurencin, Francis Picabia o Delaunay. A més de seguir exposant regularment a Torres-García, Rafael Barradas o Joan Miró, va mostrar també la poc coneguda faceta com a dibuixant de Federico García-Lorca.
Al 1925 realitza el seu darrer gran descobriment amb un altre artista català que també ha passat a la història de l’art: Salvador Dalí. En la seva primera exposició s’incloïen obres clau d’aquests anys com “Retrat de la meva germana” o “Venus i mariner (Homenatge a Salvat-Papasseit)”.
Les Galeries Dalmau van seguir obertes fins al 1930, destacant entre les seves darreres exposicions les dedicades a Pedro Flores i Àngel Planells o la “Exposición de arte moderno nacional y extranjero”, amb artistes com Arp, van Doesburg o Jean Helion, entre d’altres.
Després del tancament de les galeries, al 1933 Josep Dalmau passà a encarregar-se de la direcció artística de les Galeries d’art de la Llibreria Catalònia, situades en el soterrani de la mateixa llibreria. Allà organitzarà exposicions fins al 1936, entre les que desatacaran les dedicades a Dalí i Planells. Mor a Barcelona al poc d’esclatar la guerra civil.
Vista de l’exposició de Joaquín Torres-García a les Galeries Dalmau al 1912.
La Sala Dalmau
Després de la seva mort, la seva figura va restar poc a poc en l’oblit. Al febrer de 1969, el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona va recuperar la seva figura amb una important exposició que va interessar molt a Francesc Draper, col·leccionista i coneixedor de la tasca de Dalmau que ja era vinculat al mon de l’art de Barcelona. Li va sorprendre veure que un personatge clau en la història de l’art català fos tan poc reivindicat. Per això, quan al cap d’uns anys va obrir la seva pròpia galeria, va demanar l’autorització de la família per utilitzar el nom de Dalmau com a homenatge a la seva tasca, tot i així, per diferenciar-se de les Galeries Dalmau, va batejar la seva amb el nom de Sala Dalmau.
Una de les primeres exposicions que va organitzar, es va titular “Josep Dalmau i el seu mon”, realitzada amb la col·laboració de l’historiador Enric Jardí. Es va editar un petit catàleg en el que es resumia la trajectòria de Josep Dalmau i s’analitzava el perquè de voler reivindicar el seu nom.
Des de la fundació de la galeria al 1979, la seva filla Mariana s’incorpora al projecte des de els seus inicis i posteriorment ho van fer dos dels seus germans. Des de els seus inicis, la nostra galeria ha reivindicat les avantguardes històriques amb exposicions d’artistes que exposaren en las desaparegudes Galeries Dalmau com Torres-García o més posteriorment Le Corbusier. Així mateix, representem a un grup d’artistes espanyols que després de la guerra van haver de realitzar la seva tasca fora de les nostres fronteres: Manuel Angeles Ortiz, Eugenio Granell o J.Fín, entre d’altres.
La nostra galeria també ha reivindicat a als que, tot i ser d’una generació una mica posterior a la de les avantguardes, les van conèixer de primera ma, com Alceu Ribeiro, Augusto Torres, Juan de Andrés o José Luis Zumeta. Por últim, tot i l’interès en les avantguardes, sempre hem volgut mostrar l’obra d’artistes contemporanis i al llarg dels anys hem exposat a Jordi Amagat, Manolo Belzunce, Jorge Gay, Miguel Peña, Javier Lapuente, Virginia Lasheras o José Leguey entre molts d’altres.