40 anys d’una galeria d’art a Barcelona
Consell de Cent era, i ha sigut durant dècades, el carrer de les galeries d’art a Barcelona. La Sala Dalmau segueix en la seva localització inicial, el número 349, a prop de Passeig de Gràcia. Al llarg dels anys, la nostra galeria ha sigut testimoni privilegiat dels canvis de la ciutat, de com els comerços pensats per als barcelonins han anat desapareixent. Lla sabateria Oliver, la botiga de queviures Simón, el bar Como, la botiga de discos Gong, la boutique Bebelin o la perruqueria Mendialdúa han anat tancant. De tot allò ja no en queda res.
En el tram de Consell de Cent entre Passeig de Gràcia y Rambla Catalunya som ja els més antics: aquest octubre celebrem 40 anys. Al llarg d’aquest temps, la joieria Cartier o la botigha de moda Antonio Miró han estat els nostres veïns. Ara, l’Hotel Mandarin, Sandro o Khiel’s son alguns dels comerços que han reemplaçat als establiments clàssics de la ciutat.
Afortunadament Consell de Cent segueix sent un lloc interessant per a veure galeries d’art a Barcelona. Clàssics com Mayoral, Gothsland o Eude segueixen als seus emplaçaments originals, i galeries més joves com Jordi Barnadas han permès que continuï sent una de las principals artèries de l’art a Barcelona.
Aquesta temporada es compleixen 40 anys de la fundació de la nostra galeria. A l’octubre de 1979 Francesc Draper va fundar la Sala Dalmau com a homenatge a Josep Dalmau, galerista de les avantguardes a la Barcelona de principis del S.XX.
La primera exposició va ser tota una declaració d’intencions: una individual d’Hernando Viñes, nebot del conegut pianista i compositor Ricard Viñes, i un dels màxims exponents de l’escola de París. Aquesta mostra, centrada en obres dels anys 20, 30 i 40, marcarà una de las línies principals de la galeria, les avantguardes de las primeres dècades del S.XX.
Façana de la Sala Dalmau, 1979
Des de el principi, la filosofia de la galeria es combinar exposicions d’ artistes exiliats durant la guerra civil i vinculats a les avantguardes amb joves contemporanis que utilitzaren aquesta influència per a portar-la al seu propi terreny. Als, en aquells moments joves, Juan Alcalde o Josep Maria García-Llort, es van unir amb els anys Jordi Amagat, Jorge Gay, Víctor Pedra o Miguel Peña i, posteriorment, Manolo Belzunce, Javier Lapuente, José Leguey, Miguel Villarino o José Luis Zumeta.
El record a Josep Dalmau sempre ha estat present en la nostra galeria. Es va recuperar la seva figura en l’exposició “Josep Dalmau i el seu món”, que va permetre conèixer millor la seva feina. També amb exposicions d’artistes que en el seu dia havien exposat en les galeries Dalmau com Jacint Salvadó, Rafael Barradas i, molt especialment, Joaquín Torres-García.
L’interès per Torres-García ha portat a la nostra galeria a desenvolupar un profund estudi de la seva obra i el seu llegat. A més del seu treball, hem presentat en varies exposicions l’obra de alguns dels seus deixebles del seu mític Taller de Montevideo. Artistes com Augusto Torres o José Gurvich formen part de la història de la Sala Dalmau, així com, molt especialment, Alceu Ribeiro. Ribeiro, un dels primers alumnes de Torres, es va unir al grup d’artistes de la galeria al 1997 i, fins a la seva mort el 2013, vam tenir el plaer de conèixer la seva obra i el seu llegat de primera ma.
Francesc Draper, Alceu Ribeiro i Mariana Draper, Sala Dalmau, 1997.
La recuperació d’artistes que van deixar Catalunya i Espanya ha estat també una altra de les prioritats de la galeria: els barcelonins J.Fín i Javier Vilató havien passat a un segon pla quan la seva obra mereixia un reconeixement major. Una figura d’especial rellevància en aquest sentit ha estat Manuel Angeles Ortiz, andalús, íntim amigo de Lorca i Picasso, l’obra del qual hem pogut reivindicar en diferents exposicions.
Francesc Draper ens va deixar al 1999, quan presentem la primera exposició individual de Javier Vilató després de més de 35 anys d’absència de la seva ciutat. Després del seu traspàs, la galeria ha continuant endavant amb la mateixa filosofia, amb exposicions tan rellevants com la dedicada a Le Corbusier o la mostra d’Eugenio Granell o, la passada temporada, la primera exposició a una galeria de Barcelona de José Luis Zumeta, un dels grans renovadors de la pintura basca de la segona meitat del segle XX.
Volem donar les gràcies a tots els artistes, institucions, galeristes crítics i col·leccionistes amb els que hem col·laborat al llarg d’aquests anys, però molt especialment al públic de la nostra ciutat que ha visitat les nostres exposicions i ha valorat la nostra feina. Esperem que la galeria pugui seguir endavant per molt de temps!